dimarts, 30 d’octubre de 2007

Homenatge a Diego Ramon Lluch


Hui fa un any que va morir Diego Ramon Lluch. Aquells que el van conèixer saben ben bé del seu paper fonamental dins el panorama musical del nostre poble, i de molts altres pobles. Amb una esperit fort i ben polit i una desaforada passió per la música, especialment la coral, aconseguia contagiar a tots aquells que alguna vegada es van apropar al seu mestratge. A la memòria queden algunes errades, i molts encerts, que van fer possible moltes fites i l'existència d'entitats com l'Schola Cantorum d'Algemesí, que va fundar l'any 1971, o l'organització anual del concert de El Messies.
Una de les decisions que havia pres alguns mesos abans de la seua desaparició va ser consagrar-se al sacerdoci, desprès de 35 anys de dedicació a Algemesí i a la Schola Cantorum, de fet ja havia planificat que el concert Sacre de 2007, que es va fer el passat 31 de març de 2007, hauria estat el seu acomiadament.

Hui, dimarts 30 d'octubre, per commemorar l'aniversari del seu acomiadament l'Schola Cantorum ha organitzat un Concert 'in memoriam' a les 21.30h a la Basílica de Sant Jaume, on s'ha afegit a última hora l'Ajuntament. Actuaran el Cor Cabanilles, Grup instrumental Ensems i Schola Cantorum d’Algemesí.

3 comentaris:

Qualsevol xiquet cantor ha dit...

...I més enllà de les xifres i dels anys i de la fotracà de llibres, concerts, i pirules varies on es ficava...Diego era mestre. Mestre. Ni professor, ni director ni músic. Ensenyava sempre. Sense estalvi. S'entregava sense reserves en l'educació dels xiquets cantors. Tots, malgrat tindre 40 anys, han estat xiquets cantors...

...I més enllà de ser mestre era home bo. Literat. Filòsof. Compositor. Dibuixant. Dramaturg. Geni. Poeta. De fort caràcter. Tendre. Sobervi. Amb arrancà de rosí i sempre fent parada humil, a genollons, sota el caliu de l'altisima palmera, la Mare d'Algemesí.

...També pare. Tio. Amic. Iaio. Molts pensaven i pensen "quina llàstima que no tinguera fills". I pense que no té massa solidesa la sentència...ens tenia a tots...

...Imagine que hi hauria moments de soledat. Molts. Sempre passa quan s'està acompanyant de tanta gent. Parlaria amb Teresa, el seu gran amor, la seua confident. La seua ploma afilada i tendresa literària feta dona en forma de colom que un dia volà. Enllà. Molt més enllà.

Diego no està al cel. Tot i ho desitjava en cos i ànima. Diego és, ho sé, sentat a un escritori en el "Parnaso". El paradís dels poetes. Allí roman inalterable. Aliè al ritme que marca el rellotge biològic que mai no s'atura...

...I Diego escriu. Amb llapis, com sempre, per poder borrar. Escriu sobre un pentagrama infinit amb tantes linies com persones tenen al seu cor una parcel·la reservada per a ell. Més. Molt més gran que les parcel·les residencials del Pla... Manté correspondència amb la Mare de Déu. Ha demanat cita ja amb Kódaly, per agraïr-li moltes coses. I li cuca l'ull a la seua mare... Ixa mare que un dia el va dur a ell i a la seua germana Carmen, eterna Carmen, a prendre la Comunió a la missa de les huit del matí quan eren menuts. Moment clau i culminant.

Es pentina amb els dits el cabell blanc, com la rosada. Beu el café gelat i amarg en la tasa. La seua. La tacada. Es frega amb els dits la barba. Fa broma de la seua panxa i es fuma una cigarreta d'amagades. Obrint les portetes del cel (on diuen que hi ha teranyines i estan els angelets netejant-les tots els dies) perquè se'n vaja el fum.

...I Diego mira clavant la seua mirada blau cel i penetrant, inquisidora, inquieta, assedegada i famolenca d'Amor a Déu, de temor a Déu. De sinceritat i Fe sense mesura. Els mateixos ulls blaus torenen a mirar els mateixos xiquets d'ahir. De hui. De sempre.

...I escriu, borrant una i cent vegades amb el borrador Milan. El seu. Sobre la partitura infinita una melodia d'eternitat. Que esta nit es convertirà en canon. Perquè diuen que canten els 3 cors però no són 3. Seran milers els cors que esta nit, més a mitja veu que mai, cantaran oferint-li este homatge.

...M'ha dit Diego, en una carta d'estes que arriben de quan en quan des del cel, que s'enrecordem d'ell també quan hi ha silenci. I que potser sentar-nos davant el Santísim del Sagrari, tot i que mai ho hajam fet en la nostra vida, siga un homenatge sincer. Tot i l'unic que puguem resar, perquè no sabem més siga: "TE'N HAS ANAT, BANDOLER...I MIRA QUE T'HAS FET DE VOLER. ACI ESTIC. ACI ME TENS. UNA SOLA VEU D'UN COR DE VEUS BLANQUES QUE ÉS EL POBLE SENCER".

In memoriam.
Per moltes hores compartides. Per tantes estones d'assaig a la deriva. Gràcies. Per tot. Per ensenyar-me que pel carrer s'ha de caminar per la part dreta de la vorera. Que s'ha d'escoltar a la gent. "Que hay tantos buenos libros escritos que sólo tienes tiempo en esta vida para leer los mejores". Que gràcies per alegrar-te per vore'm estudiar la carrera que volia.

...Se que al cel també llegiu el blog de Gamieta. UN BES.

Anònim ha dit...

La Schola Cantorum ha estat a l'altura de l'esdeveniment, com sempre. Tanmateix, la intervenció del Sr. Alcalde, una pena. Hauria de fer algun curs d'expressió oral, o bé llegir més, encara que siga en castellà.

Etoo ha dit...

Gràcies per les linies del primer comentari: simplement tendre i bonic, a l'alçada de Diego.