La festa del Poble

A les 3 de la matinada del dissabte es posava el punt i final a les festes de la Mare de Deú de la Salut 2007. Els costums són per a complir-los i Algemesí va tornar a repetir la seua manera de fer, d'obrar, establerta per un llarg ús. A la processó una novetat: La presència dels dos gegants que representaven a Jaume I i a Na Violant d’Hongria. Una tradició recuperada que aporta noves coses als ulls dels espectadors d’aquesta festa. I si hi ha coses que naixen també hi ha absències: i una de les que es va notar va ser la Diego Ramón Lluch al costat de la creu tocant la dolçaina. Una persona que va fer molt per la música al nostre poble, amb els seus encerts i les seues errades, com tots.

El balls van estar a l’alçada de tots els anys, tot i que em quede en alguns aspectes. La Nova Muixeranga només portava una colla, quan en anys anteriors va arribar a portar dos grups, com ho porten els de la Muixeranga. Tot i això, van representar les figures de sempre i van recordar la important aportació d’aire fresc que van fer a la festa. Per un altra banda, vaig vore que els tornejant semblen un poc curts de participants,això feia que en quasi totes les processons estigueren els mateixos. En aquest últim cas cal recordar que el control d’accés als balls ha estat en mans de determinades persones. Això té la seua part positiva perquè aquesta exclusivitat ajuda a mantenir el prestigi, però alhora pot tindre l’efecte contraproduent de posar el llistò tant alt que ningú puga passar-lo. Cal fer-s’ho mirar.

El programa de la festa no va tindre cap alteració. I així ha de ser. Un dels més vells de la festa va dir fa alguns anys una sentència que cada any es compleix: “La festa no és ni de l’Església ni de l’Ajuntament: és del poble”. I així és. En més d’una ocasió alguns d’aquests estaments han intentat guanyar protagonisme dins l’organització de la festa, però no han pogut. Sempre que arriba algú nou intenta posar mullada. La gent del Patronat de la Festa segur que sap que més d’una vegada algun rectoret amb prepotència s’ha posat intransigent aprofitant el seu “control” sobre la part religiosa de la processó i la única cosa que ha aconseguit és posar-se a tot el poble en contra. Això és una bona lliçó d’on es pot posar la mai i on cal anar com a espectador.

Per un altra banda, les processons, i més enguany que han caigut en cap de setmana, han sigut un punt de trobada al carrer de milers de persones i quan hi ha tanta gent això vol dir que hi ha intercanvi de vanitats. Era el moment de traure al carrer les millors gales per anunciar que ja estem ací de nou. Tots ben mudats: els modelets de roba, els pentinats i el morè de l’estiu són per a lluir-los.

I també hem d’admetre que un dels al·licients afegits a la festa era vore com el canvi de govern també es manifestava en el sèquit “post-anda”: Vicente Ramón va estar acompanyat d’una bona representació del regidors del Partit Popular, comq uan estaven en l’oposició. La veritat és que és feia estrany, però de vegades els canvis no senten tan mal com alguns voldrien. Entre els regidors del PP alguns tenien una actitud més cordial i propera la gent, mentre que a altres sembla que es pesava massa la butxaca i no tenien la consciència totalment tranquil·la. Però Gregori no els va deixar sols i va complir el seu paper de ex-alcalde, present en totes les processons. Alguns veïns es pensaven que no eixiria, però ell ho tenia ben clar que calia estar a les bones i a les dolentes, i enguany sense el poder va eixir amb un actitud més propera que les anteriors ocasions que portava la vara de d’alcalde. Gregori semblava anar un poc sol, ja que molts dels seus companys de partit no el van acompanyar en els actes públic. També cal destacar la presència i actitud positiva de Pere Blanco. I en el costat oposat, el regidor del PSD, que tot i que en alguns moments intentava dissimular no podia evitar posar de manifest la seua vocació de showman.

Tot va començar i tot va acabar. Com havia de ser per complir en la tradició. Però ara és temps per un l’altra festa de setembre.

La foto està dedicada a un dels comentaris del blog. Gràcies